Memoria parla del que sap, i espera.
Els passos a la neu ja estan esborrats
i si els peus s'enfonsen en pulcres forats blancs,
què queda si no tu, Memòria?
Molt molt enrere
vivia en un punt petit petit
que trasvessava ruines fantasmals.
M'asbtreia el balanceig de la corda fluixa,
les tremoloses passes de funambulista,
l'horitzó boirós i fred del món invertit.
Però Memòria només veu La Imatge Més Bella,
una teranyina al bosc, amb gotes de rosada ressegint-la,
que el sol de l'alba feia parpellejar,
perfecte i fràgil.
3 comentarios:
el millor dels que te he vist, bee xd
en serio? Jo creia que era el pitjor. Vaig acabar d'escriure'l a la matinada, molt satisfeta; però l'endemà quan el vaig tornar a llegir... En fi, allò que passa
xdd sii molt tipic, pasa molt que queda molt be el que t'agrada poc escoltar, i que les coses que creus q queden de puta madre nomes les entens tu xd
Publicar un comentario