Tot està dit

No parlo.
No parlo perquè tot està dit,
tots el poemes s'han escrit,
tots els quadres s'han pintat.

I l'aire inunda el dia
d'un líquid pastós, com saliva d'un cargol
que arrossega una pesada cuirassa.
Som petits, i cada dia augmenta
la distància que ens encongeix,
fins a un punt irreversible.

On s'amaguen les botes del gegant?

Un dia robarem les paraules
i crearem un nou llenguatge.

Regresió

Memoria parla del que sap, i espera.
Els passos a la neu ja estan esborrats
i si els peus s'enfonsen en pulcres forats blancs,
què queda si no tu, Memòria?

Molt molt enrere
vivia en un punt petit petit
que trasvessava ruines fantasmals.
M'asbtreia el balanceig de la corda fluixa,
les tremoloses passes de funambulista,
l'horitzó boirós i fred del món invertit.

Però Memòria només veu La Imatge Més Bella,
una teranyina al bosc, amb gotes de rosada ressegint-la,
que el sol de l'alba feia parpellejar,
perfecte i fràgil.