Sempre (o gairebé)
ets tu el més fort dels dos.
Quiet però creixent,
poderós cirurgià de marbre,
dolorosa es la cruesa amb que dius allò evident…
De què serveix repartir tots els colors,
si no es pot buidar el que ja està buit?
I m’escapo per camins aburrits però confortables.
Repetitius i segurs, repulsius i sedants.
On tot està servit, i no fa falta sentir res.
Oh! Ull del temps
Ets tu el qui em prens les paraules
just abans de ser pronunciades?
Si veiesis el meu bosc fermentat
et doblegaries davant meu…
