Sempre (o gairebé)
ets tu el més fort dels dos.
Quiet però creixent,
poderós cirurgià de marbre,
dolorosa es la cruesa amb que dius allò evident…
De què serveix repartir tots els colors,
si no es pot buidar el que ja està buit?
I m’escapo per camins aburrits però confortables.
Repetitius i segurs, repulsius i sedants.
On tot està servit, i no fa falta sentir res.
Oh! Ull del temps
Ets tu el qui em prens les paraules
just abans de ser pronunciades?
Si veiesis el meu bosc fermentat
et doblegaries davant meu…
3 comentarios:
Ei Tere! t'has fet un blog! Desgraciadament la Ció ja no té blog, té un fotolog http://www.fotolog.com/chrystaly/ però no es ben bé seu, el comparteix amb l'Alba i la Tània... ja l'animaré a que se'n faci un que amb ella li mola jeje
Realment internetilment sembles una altra persona....
Ai tu, quina gràcia...
lOh, una altre poeta blogger xd bo el poema tere
Publicar un comentario