Miralls alats

Si els miralls nadessin per aigues profundes

reflexarien peixos esponjosos
recarregats i barrocs.
Si sobrevolessin espais buits
donarien voltes i voltes
abarcant impotents el blau per posseir-lo.

Els pulmons plens d'alè esperen
la nau imaginada que ens durà a la supernova.
Neixen les idees més fortes que el temps
que transmuten en trencaclosques de peces eternes.
I no hi ha ni un sol batec perdut,
i s'aprofita el dolor de cada ferida,
i s'emmagatzema la rabia dels sons muts.

Parteix la cara de la la Fortuna
o trenca tots els miralls.

Tot està dit

No parlo.
No parlo perquè tot està dit,
tots el poemes s'han escrit,
tots els quadres s'han pintat.

I l'aire inunda el dia
d'un líquid pastós, com saliva d'un cargol
que arrossega una pesada cuirassa.
Som petits, i cada dia augmenta
la distància que ens encongeix,
fins a un punt irreversible.

On s'amaguen les botes del gegant?

Un dia robarem les paraules
i crearem un nou llenguatge.

Regresió

Memoria parla del que sap, i espera.
Els passos a la neu ja estan esborrats
i si els peus s'enfonsen en pulcres forats blancs,
què queda si no tu, Memòria?

Molt molt enrere
vivia en un punt petit petit
que trasvessava ruines fantasmals.
M'asbtreia el balanceig de la corda fluixa,
les tremoloses passes de funambulista,
l'horitzó boirós i fred del món invertit.

Però Memòria només veu La Imatge Més Bella,
una teranyina al bosc, amb gotes de rosada ressegint-la,
que el sol de l'alba feia parpellejar,
perfecte i fràgil.

A Nilo

El gnom il·lusionista
toca tots els rellotges perque cantin junts,
domestica els espais,
y omple de música totes les caixes.

Aleshores el temps brilla i flota,
afloreix un girasol per l'esòfag A Menjar la LLum Del Sol

Aleshores els gegants ja no fan por
(només ombres de molins presoners del món)

Quan siguem grans
t'esperaré al castell del mig del llac
entre llibres RAROS i càmares secretes

Gossos i ovelles

Per una pantalla oberta
a una altra dimensió es fan
visibles les cares
invisibles del Ball de Carnaval.

La dèbil fortalesa toca tecles que no sonen
ni es veuen.
La misèria zombie cava tombes zombies,
i la humanitat s'amaga avergonyida.

I així s'aixequen els murs silenciosos
que ens protegeixen de la por
als lladrucs i als ullals.

Murs que amaguen i aïllen
als de les expressions de ceràmica.
Murs que s'aixequen com ganivets
i separen les ovelles i els gossos.

El viatge del titella

Abans de perdre el tel delicat de l’aurora

voldria saber qui he estat.

Excavo la ciencia y la fantasia       

ben fort, ben fons,

per assaborir cada petita ració

de màgica lucidesa.

I menjo paraules per dinar i sopar

a veure si esgarrapo algun tros més de veritat.

Perque el Tren ja es aquí

i cal tancar el somriure i el plaer,

cal transmutar el jo

i fer rodar la màquina boja

que no sap on va.

Blanc

Sempre (o gairebé)

ets tu el més fort dels dos.

Quiet però creixent,

poderós cirurgià de marbre,

dolorosa es la cruesa amb que dius allò evident…

De què serveix repartir tots els colors,

si no es pot buidar el que ja està buit?

I m’escapo per camins aburrits però confortables.

Repetitius i segurs, repulsius i sedants.

On tot està servit, i no fa falta sentir res.

Oh! Ull del temps

Ets tu el qui em prens les paraules

just abans de ser pronunciades?

Si veiesis el meu bosc fermentat

et doblegaries davant meu…