El bosc d'imatges

Potser és que no tinc
l'arma de la guineu als ulls.

Els meus miren massa cap endintre,
i s'aparten de les matèries quotidianes
que composen la vida.

Si és un pecat tenir la música ocupant memòria
i s'ha de talar el bosc d'imatges
(llargament vetllades),
qui vigilarà la idea del món perfecte?

La ira i la soberbia impregnen
l'idol de marbre que tothom mira,
i que a tots ens mira,

i s'ha de callar i escoltar
(o parlar sense boca)

Ajuda'm, oh ànima argentada,
a Trobar la manera de Trobar
un camí a seguir
que porti a
alguna banda

Cadenes

No aniries enlloc
si no cremessin les petjades ocultes.
Algú creua l'espectre visible
i torna a la rutina on seus.

En la teva fosca cambra
mires de reüll allò que saps
des de sempre.

-On ets?

Abraçaria el foc
mil vegades més
si pogués despertar.

Indecisió

Sé el què haig de fer.

La porta del carrer és oberta,

esquerpa i fosca com una gola de llop.

I mentre decideixo si tinc o no tinc por

em transformo en una formiga excavadora.

Si hagués estat només jo

hauria fet un salt a cegues,

sense por a la foscor del meu davant,

com una fera alliberada.

Podem buscar tresors,

i podem jugar-nos-ho al tot o res.

Podem fer castells de sorra

i omplir-los de vent.

A l’expectativa el temps s’acaba.

Cal trobar un niu adecuat per qui encara ha de néixer.

A l’expectativa el temps passa.

Els dies llargs sense llum.

Aferrar-se al Jo és el més important

per un esclau, a pesar de la terra.

Miralls alats

Si els miralls nadessin per aigues profundes

reflexarien peixos esponjosos
recarregats i barrocs.
Si sobrevolessin espais buits
donarien voltes i voltes
abarcant impotents el blau per posseir-lo.

Els pulmons plens d'alè esperen
la nau imaginada que ens durà a la supernova.
Neixen les idees més fortes que el temps
que transmuten en trencaclosques de peces eternes.
I no hi ha ni un sol batec perdut,
i s'aprofita el dolor de cada ferida,
i s'emmagatzema la rabia dels sons muts.

Parteix la cara de la la Fortuna
o trenca tots els miralls.

Tot està dit

No parlo.
No parlo perquè tot està dit,
tots el poemes s'han escrit,
tots els quadres s'han pintat.

I l'aire inunda el dia
d'un líquid pastós, com saliva d'un cargol
que arrossega una pesada cuirassa.
Som petits, i cada dia augmenta
la distància que ens encongeix,
fins a un punt irreversible.

On s'amaguen les botes del gegant?

Un dia robarem les paraules
i crearem un nou llenguatge.

Regresió

Memoria parla del que sap, i espera.
Els passos a la neu ja estan esborrats
i si els peus s'enfonsen en pulcres forats blancs,
què queda si no tu, Memòria?

Molt molt enrere
vivia en un punt petit petit
que trasvessava ruines fantasmals.
M'asbtreia el balanceig de la corda fluixa,
les tremoloses passes de funambulista,
l'horitzó boirós i fred del món invertit.

Però Memòria només veu La Imatge Més Bella,
una teranyina al bosc, amb gotes de rosada ressegint-la,
que el sol de l'alba feia parpellejar,
perfecte i fràgil.

A Nilo

El gnom il·lusionista
toca tots els rellotges perque cantin junts,
domestica els espais,
y omple de música totes les caixes.

Aleshores el temps brilla i flota,
afloreix un girasol per l'esòfag A Menjar la LLum Del Sol

Aleshores els gegants ja no fan por
(només ombres de molins presoners del món)

Quan siguem grans
t'esperaré al castell del mig del llac
entre llibres RAROS i càmares secretes